Critica d’Art

Al seu estudi, situat al cor del Call gironí —és una mena d’apèndix del pis familiar al que s’arriba a través d’un estret passadís secret— Corominas desplega, servint-se de múltiples formats, una aventura creativa que se sol associar a un tipus específic de pintura de filiació expressionista abstracta però que, en realitat, és només una versió del litigi obert que l’artista manté amb la forma i el color: les teles i els bastidors poden minimitzar- se a favor dels cossos tridimensionals que proliferen en aparent anarquia volitiva i aquests, al seu temps, poden ser silenciats per les veus que emergeixen com un torrent incontrolable dels centenars de llibres, quaderns, llibretes o papers despistats.

 

Eudald Camps, fragment article “COROMINAS: essència de paper”, 10 Octubre 2011

Els seus quadres segueixen essent “un esclat de color i formes provocat per una intensa necessitat de viure i una profunda capacitat de crear”, com va escriure Jordi Falgàs el 1991, perquè aquesta és una premissa incontestable del seu ser i del seu fer.

 

Daniel Giralt-Miracle, fragment del catàleg de l’exposició a Galeria Presenta, Girona, 2009

La importància del seu tresor de paper no pot amagar la personalitat polièdrica d’aquest home que sap representar el món amb els objectes que hi troba, ni eclipsar-ne les aportacions de l’obra artística que és una continuació natural de les obsessions de la seva infància. Alliberat d’obligacions, apassionat, insaciable, lliure i lleuger com un nen o com un mag, Corominas sap extreure del seu barret màgic totes les meravelles.

 

Antoni Puigverd, fragment catàleg “Tresors de paper” 2008

Corominas dóna via lliure al color. El seu Retaule d’estiu és d’uns colors molt vius. Tenim la sensació de trobar-nos immersos en la natura. Malgrat que en una primera impressió els colors es barregen en una mena de guirigall, si ens hi fixem amb més deteniment veiem que hi ha una voluntat clara d’ordre. Uns quants traços negres aixequen la construcció i ordenen el conjunt del quadre, sense alterar la llibertat amb la qual es manifesten el vermell, el groc, el verd, el blau i el blanc; conciliats la rauxa i el seny, ens atrevim a veure el retaule com una imatge del país del qual el cap de Creus és principi i fi.

 

J. Corredor Matheos, fragment del catàleg de l’exposició itinerant “Cap de Creus a Cabo Fisterra” 1998

Amb ritmes de diferents intensitat el pintor ha anat donant forma a un llenguatge més complex, cada dia més potent i cada dia més nou. Avui la seva pintura no es d’una lectura fàcil si es vol entendre del tot, perquè cada una de les seves teles és un dens capítol retallat d’una gran historia …

 

Jordi Falgàs, fragment del catàleg exposició Galeria Àmbit Barcelona, 1990

En aquets moments tot és més pensat,construït,articulat. Corominas s’imposa una disciplina de sensibilitat i d’ofici que ens permet descobrir l’obra madura d’un pintor que es complau en l’exercici del treball pictòric,en les seves infinites possibilitats de recerca.

 

Daniel Giralt-Miracle,fragment del catàleg “Corominas,pintures 1980-1989”

En alguns temes la figuració surt quan a idea originaria de composició, però la força de les pinzellades (gest) i el color (forma) li fan perdre la primera intenció. Podríem dir que se’n serveix d’ella sense voler-la representar, car no deixa cap figura aparent i el que resta com a suggeriment es veu tapat o esquitxat. En deformar la idea inicial amb un resultat condicionat a l’entreteixit explosiu del color – la morfologia del color i l’energia que desprèn, son fonamentals, així com la referència postmatissiana de dibuixar en color. Corominas afirma que la seva pintura és el mirall de la seva vida i,en aquest sentit de vivència íntima, de replegament intuïtiu i emocional, arribaríem a una gran peça com és “Berlin Blue Night”, on els efectes emocionals d’un “moment” projecten dins un joc figuratiu es que va de la figuració a l’abstracció.

 

Glòria Bosch, fragment catàleg exposició galeria “Dau el Set”, 1983

L’obra de Corominas és una rauxa constant; un neguit que recorre tot l’espai plàstic. Els colors, trencats, insolents que inicien estructures sempre inconcluses, deixen obert, encara que enrunats, els interiors psíquics que ens entornen.

 

Arnau Puig, fragment de l’article “Tres pintors gironins a Barcelona”, Punt Diari, 1979